De grafittis

El cacharrero (1779), per Francisco de Goya (1746-1828)

 

 

Una vegada més, l'art urbà es ressent davant les prohibicions. En aquest cas, amagades sota la burocràcia. Així ho reflexa un article de El Punt Avui (1).

Hi ha el debat intens sobre si el món del graffiti és o no legal; si més no, està enmig, com moltes altres coses en la nostra societat actual. És un delicte si aquestes representacions artístiques no són consentides. Però ens enfrontem a la bellesa de les obres en qüestió: per sort, molts murals són la mostra d'un treball intens i desinteressat de l'artista. Estètica o legalitat?

Tenim, precisament, el problema de que aquesta gent es troba, en molts cops, davant de murs i parets en un estat deplorable que són de propietat o bé pública (murs de les rieres, espais a l'aire lliure com parcs, etc.) o bé privada (tota mena d'edificis de d'habitatge o d'oficines). Sense esperar autorització de cap mena, es posen a treballar. Per amor a l'art al llarg dels dies. És el pilar central del debat. Els que defensem aquest tipus d'art posem per davant aquest fet: desinterès, treball, art, bellesa... enfront dels qui, llei en mà, veuen el graffiti com un atac a la propietat privada.

Optem, senyors, per un terme mitjà! Tal i com ja va fer Barcelona l'any 2012, cedint llocs especials per al desenvolupament d'aquest art (2). Ampliant, es clar, aquest projecte per tal d'assegurar als graffiters que no entraran en conflicte amb els propietaris de cada lloc on van i, alhora, fer de cada ciutat un lloc més pròsper visualment parlant.



(1) "Pagar per fer art a Badalona" (diari El Punt Avui, noticia del 12 de novembre del 2014)
(2) "S'inauguren els Murs Lliures, un espai molt demanat pels grafiters de la ciutat" (portal de BTV, noticia del 28 d'octubre del 2012)